Menús de configuración en el Panel de Administración

AraeBCN

Trencant el cercle de les solucions que no funcionen

Una mare amb actitud airada porta un nen de la mà“Cada vegada que ho fa l’esbronco, però no hi ha manera!”, comenta la mare desesperada. “Fins i tot l’he castigat potser vint-i-cinc vegades sense la consola per pegar la seva germana, però ho segueix fent”.

Sovint intentem una solució mil i una vegades sense èxit…i potser aquest és, precisament, el problema. Sembla que hauria de ser obvi, però quan som nosaltres els que estem dins un sistema de relacions, moltes vegades no ens adonem de coses que gairebé per a qualsevol altra persona, i especialment per a un professional format, són molt evidents. Segurament aquesta mare no s’adona, tot i que ella mateixa ho està explicant, que si una solució intentada vint-i-cinc vegades no funciona…potser no és una bona solució. No volem entrar ara en el tema dels càstigs i els premis, que serà objecte d’un altre post, sinó en l’eficàcia o no del que els professionals anomenem “solucions intentades”.

Quan a l’Espai d’atesa tenim un cas de comportament o de relacions familiars sovint fem èmfasi en aquesta pregunta: “i què heu provat per solucionar-ho?”, i de vegades insistim en els detalls: com, quan, en quins moments exactes… Paul Watzlavick explicava que sovint són aquestes solucions intentades les que, si no produïen el canvi desitjat, no només no resolien el problema, sinó que a més, l’empitjoraven. En efecte, sovint ens trobem que allò que s’ha intentat per resoldre una dificultat concreta d’un moment donat, com per exemple, fer-li un crit a un nen petit que fa una “marranada”, acaba creant un problema: una espiral de crits i marranades sense aturador. És possible que el crit satisfés de forma inesperada una necessitat del nen – tenir l’atenció de l’adult – d’una manera nova i sorprenent per a ell, i per això aprèn que ja li va bé. O potser no, potser senzillament en repetir-se la situació un parell o tres de vegades, acaba creant una mena d’hàbit. El cas és que de vegades la causa d’una seqüència de conductes no és tan important, perquè ja s’ha establert un cercle viciós que tant se val com ha començat: el que importa és aprendre a trencar-lo.

Des d’alguns enfocaments professionals, quan se’ns planteja un d’aquests “cercles”, el que fem és precisament abordar-lo com a tal. Com dèiem, demanem el detall de com és aquesta “solució intentada” per tal d’introduir-hi canvis. De vegades, els canvis són molt evidents i directes. A banda que, com hem dit, hi hauria molt a dir sobre els càstigs, està clar que si el càstig no ha funcionat, cal deixar de castigar i introduir algun altre element que podem pensar conjuntament amb la mare i el pare i, si pot ser, amb el propi nen o nena. Incloure l’infant en la solució és una manera de fer-lo co-responsable – juntament amb els pares – d’aquesta.

Altres vegades no és tan senzill, hi ha resistències per part d’uns i altres o el ventall de solucions intentades és tan gran que cal algun “cop d’efecte”. Aleshores hi ha tot un seguit d’estratègies possibles, algunes de les quals podríem qualificar fins i tot d’originals, que modifiquen el cercle que pares i fills hem creat. Per exemple, si un nen no endreça mai les seves coses i la “solució” sempre ha estat que ho fem nosaltres, és evident que no estem contribuint a la seva responsabilització. Una possible forma de trencar el cercle, si no es pot fer de manera més conscient i responsable, pot ser un petit “joc”: “convertir” els pares en desendreçats. Podem pactar un seguit de tasques en que els pares sistemàticament es dediquen a desendreçar. D’aquesta manera aconseguim per una banda “donar-los permís” perquè la casa estigui desendreçada, i per una altra, que el nen s’adoni que “passa alguna cosa” i que ningú no es responsabilitza de les coses per ell. És una possible solució – però no l’única.

Fins i tot en alguns trastorns mentals, almenys en les seves fases inicials, s’ha trobat que les intervencions d’aquest tipus – de tipus estratègic – donen resultat. Això és així perquè si les solucions intentades no funcionen és perquè en realitat les conductes indesitjades o fins i tot els símptomes poden estar fent una funció en aquell sistema. Aleshores, les solucions intentades no són més que una expressió del problema, no pas la veritable solució. Comprendre el funcionament del sistema, doncs, es fa necessari moltes vegades per aprendre a trobar la possible solució. Però també passa a l’inrevés: provar altres formes d’actuar, encara que només sigui per fer alguna cosa diferent, ens pot fer adonar de què és el que estava passant en realitat.

Tot i que de vegades aquestes solucions tenen un efecte gairebé “màgic”, les coses no sempre són fàcils. Els problemes familiars són complexos i cal treballar sobre cada cas: cada família aprèn a trobar el seu camí. Sovint, “trencar el cercle” des de fora és un primer pas per poder començar un treball més profund de presa de consciència sobre els diversos rols i jocs als que, inconscientment, juguem les famílies.

Miquel Àngel Alabart  malabart@araebcn.com
Psicopedagog, orientador familiar i terapeuta

0 responses on "Trencant el cercle de les solucions que no funcionen"

Deixa un missatge

Qui Som

Som una Associació sense ànim de lucre, que treballa en el camp de l’educació, i en els àmbits de la formació permanent i suport a professionals, així com a mares i pares, l’atesa i acompanyament a persones i famílies (tant en el camp de l’ orientació i la teràpia com en el camp de l’aprenentatge escolar) i els projectes a mida per a centres i institucions. Més informació

A Facebook

cercador