Menús de configuración en el Panel de Administración

AraeBCN

Ser la millor companyia

Per Eva Martínez

 

L’interès i el compromís de moltes persones educadores sobre l’Acompanyament Emocional està en constant creixement. Sentim la necessitat d’oferir als nostres infants escenaris nous on millorar la gestió emocional, i per descomptat, les relacions i la convivència. Són moltes les persones que es preocupen per la importància del món afectiu i relacional dels infants, i intenten acompanyar aquest tipus d’aprenentatge amb cura i qualitat, per tal que sigui significatiu per a l’infant, i el pugui orientar cap el benestar. Per això, cal que l’escola ofereixi una certa autonomia per a poder aprendre a partir d’allò que és propi, i alhora establir uns límits clars que continguin i protegeixin.

Més enllà d’unes tècniques o d’unes activitats concretes, l’acompanyament és una actitud (interna i externa) d’una persona adulta disposada a oferir les millors eines de què disposi per tal de facilitar l’aprenentatge emocional i relacional dels infants amb què treballa. I entre aquestes eines hi ha el seu propi material humà, que serà un dels factors més determinants a l’hora de posar en pràctica les tècniques. Només podem oferir un veritable modelatge emocional si nosaltres som portadors dels valors que volem educar, i si realment creiem que l’aposta per la cura de les emocions i de les relacions és una aposta seriosa. Si la nostra pràctica, encara que sigui impecable en l’execució, està mancada de coherència i credibilitat internes, transmetrem una idea insegura i sovint poc confiable del que vol dir cuidar el nostre món afectiu i relacional. L’actitud de compromís de la persona educadora amb la cura de les relacions (interpersonals i intrapersonals), és un punt de partida essencial.

I en la pràctica? Quins són els aspectes importants a l’hora d’oferir un acompanyament emocional respectuós i de qualitat, que ajudi als infants a sentir-se bé amb ells mateixos i amb els altres? Sobre quins fonaments s’hauria de sostenir un acompanyament que permeti als infants créixer progressivament en la seva dimensió emocional i relacional?

  • L’autoconeixement: la persona educadora és un adult amb les seves pròpies ferides emocionals, respostes reactives, creences introjectades, sistema de valors i límits personals. Si no prenem consciència de quins són els elements que ens impedeixen obrir el cor a les pròpies dificultats en les relacions, difícilment podrem oferir una presència respectuosa amb el que tenim al davant, i igualment respectuosa amb el que tenim a dins, que és el filtre a partir del qual interpretem el que hi ha al davant. Un exemple: en un treball amb un claustre, una mestra em comentava que s’havia adonat de la seva evitació dels conflictes, ja que en la seva història personal s’havia valorat molt positivament que sempre fos obedient i que fes el que s’esperava d’ella. D’aquesta manera, havia après a captar les expectatives dels altres sobre ella, i a acomplir-les. Havia esdevingut –com ella mateixa deia- la “nena bona” de casa i aquesta identitat l’allunyava de poder dir que no, o d’expressar desacord; acostumava a hiperadaptar-se a les situacions per no generar problemes. Com a mestra, sentia fortes dificultats per acompanyar els conflictes dels seus alumnes i de manera reactiva, intentava que no succeïssin a classe, o minimitzava el malestar per evitar la confrontació. Després d’aquest treball intens amb el claustre del qual formava part, va verbalitzar sentir-se molt més capaç de mostrar-se present durant els conflictes, d’escoltar amb més obertura el malestar dels infants, i d’ajudar-los a expressar les seves necessitats (que és precisament el que va fer amb ella mateixa). L’autoconeixement sempre ens portarà a una actitud més conscient i a una presència més autèntica. I des d’aquest lloc, és més probable que ajudem a generar possibilitats en les mateixes situacions on ens semblava que no n’hi havia.

 

  • La comunicació: Aquest conjunt d’habilitats socials és fonamental per tal d’oferir un acompanyament emocional que ajudi als infants a tenir relacions basades en el respecte cap a un mateix i cap a l’altre. Cal que revisem la manera com ens comuniquem amb ells, si ho fem de manera conscient i connectada amb el que sentim, si ho transmetem de manera assertiva i si formulem les nostres demandes de manera coherent i comprensible. És important que els mostrem amb el propi exemple maneres de comunicar-nos que permetin trobar-nos i reconèixer-nos en el desacord, que és quan més cal invertir en formes de relacionar-nos que ens ajudin a valorar-nos i a valorar a l’altre. La comunicació està estretament vinculada amb el nostre món emocional; si oferim estratègies per tal que un infant pugui comunicar el que sent, sigui el que sigui, l’ajudarem a què no ho comuniqui de manera reactiva, o que no ho actuï de manera nociva per a sí mateix o per als altres. Acompanyar-los a comunicar-se és ajudar-los a vincular-se, a escoltar-se i a escoltar l’altre, i a prendre consciència dels ponts que es poden construir. Un cop vaig treballar amb dos adolescents que mostraven molta rivalitat entre ells, i molt sovint arribaven a agredir-se físicament. El treball en aquest cas va consistir en fer-los trobar i ajudar-los a vincular-se d’una manera distinta a com ho estaven fent. A partir d’algunes tècniques concretes, de crear escenaris amb uns límits clars que es basen en validar el que senten i ajudar-los a expressar-ho d’una forma menys problemàtica (“es pot sentir qualsevol cosa, sigui el que sigui, i també ho podeu expressar amb paraules; ara bé, en l’estona en què estem junts no us podeu agredir, encara que en tingueu ganes, podeu fer-ho quan marxeu. Podeu, això sí, expressar-ho verbalment i corporalment si en sentiu l’impuls”) es van anar vinculant d’una nova manera. Un dia, després de setmanes de trobar-se, un d’ells va dir: “jo mai no t’havia vist així com ets…”. La conflictivitat es va acabar, les conductes agressives entre ells van desaparèixer completament, a base de mirar-se, escoltar-se, expressar-se, és a dir, comunicar-se d’una forma distinta a com ho feien. La comunicació és una gran i poderosa eina per a l’educació per a la pau i per a la bona convivència que sovint trobem a faltar als centres educatius. Les tècniques les trobareu als manuals, a les formacions i a internet. L’actitud positiva i la confiança les trobareu dins vostre, i probablement us caldran: les habilitats de comunicació s’han d’entrenar i practicar, no acostumen a funcionar com desitgem en el primer intent. Ara bé, sempre (insisteixo: sempre) deixen llavors que potser un dia donaran fruits.

 

  • Mirada de respecte a les famílies: L’aprenentatge emocional que més impacte té en la vida d’una persona és aquell que es genera en el context familiar els primers anys de vida. Les famílies tenen la influència més determinant en la vida del seu fill, i per tant, també són la millor clau de la solució. Els infants són fidels als aprenentatges emocionals familiars, i només podem fer-los aprendre alguna cosa nova si podem mirar amb respecte els aprenentatges que porten de casa, i a partir d’aquí ajudar-los a incorporar-ne de nous. Si no tenim el permís de les famílies, si les jutgem per com fan les coses o ens quedem en allò tan comú de “la família no col·labora”, l’infant no dipositarà en nosaltres la confiança que necessitem per fer una bona feina. Cap família és millor que una altra; el que passa és que segons les circumstàncies que hagi tingut cadascuna d’elles, ha pogut desplegar amb més o menys facilitat els seus recursos de parentalitat, d’amorositat i de responsabilitat. El repte per nosaltres és veure com ens associem amb cadascuna d’elles per dur a terme la tasca educativa de manera conjunta. Caldria evitar jocs de competència entre la família i l’escola; així només aconseguirem fer créixer el malestar propi, el de l’infant i el de la seva família. Fins i tot quan les coses siguin difícils, revisem les possibilitats que tenim d’associar-nos-hi; si la família “no col·labora”, posem atenció en com estem comunicant allò que és important per nosaltres, quins són els recursos que mostren i podem aprofitar i quines són les intencions compartides entre família i escola. Plantegem-nos com “col·laborem” nosaltres.

 

  • Coneixement de les etapes de desenvolupament de l’infant: Aquest és un altre aspecte indispensable si volem fer un bon acompanyament, ja que les distintes etapes evolutives fan emergir necessitats reals que cal ajudar a satisfer. En una etapa determinada, per exemple, caldrà comprendre que l’infant necessiti dir que no a tot, com un moviment intern d’autoafirmació, la qual cosa no vol dir en absolut que sempre haguem de cedir a la seva voluntat; el que és necessari és el coneixement i la comprensió de la necessitat evolutiva que hem de tenir com a professionals de l’educació, per intentar acompanyar-la amb el màxim de respecte possible. No tots els infants passen de la mateixa manera ni sota les mateixes circumstàncies per cadascuna d’aquestes etapes; ara bé, tenir en ment una idea general del que està en joc a cada moment vital ens farà comprendre algunes conductes o reaccions pròpies d’algunes edats, i acompanyar-les de manera edificant (és a dir, construint un aprenentatge nou que ampliï i enriqueixi el que hi havia).

 

  • Implementació i revisió de la nostra pràctica: sovint l’escola és un lloc amb una inèrcia frenètica, plena d’activitats, on els infants tenen pocs espais buits. Cal dedicar unes estones setmanals a trobar aquests espais. Encara que sembli paradoxal, cal programar i preservar espais buits, ja que si no, es fa molt difícil trobar-los. Dins d’aquests espais podem fer activitats dirigides (de coneixença, de vincle, de confiança, etc) o simplement observar com són les relacions dins del grup, expressar com ens sentim, parlar dels conflictes del grup, prendre alguna decisió conjunta, etc. Dedicar temps a la cura del grup és un gran antídot contra la conflictivitat i un gran potenciador de vincles positius. És cert que sovint no resulta fàcil trobar espais per a aquest tipus de treball; per això mateix cal posar-hi atenció, intenció i perseverança.

 

  • Responsabilitat individual i social: els educadors no només treballem per ensenyar alguns continguts, també som models de relació, de responsabilitat i d’amorositat. No està en les nostres mans canviar el món (tant de bo!), però sí oferir models de relació i maneres de viure que transformin les persones i les ajudin a connectar amb una bona versió del que són. Treballem al servei dels infants, de les seves famílies i del context. Tenim una responsabilitat social, que no es basa en pretendre canviar el que no ens agrada, sinó en transformar la nostra manera de viure-ho, i ajudar als infants a desenvolupar els seus propis recursos per tal que visquin amb benestar, i així puguin portar aquest benestar arreu. La responsabilitat individual i social estan estretament vinculades, en el nostre cas. He treballat amb infants que llençaven taules els primers dies de classe, com a expressió d’un gran malestar i un gran dolor interns. Després de mesos de treball, cura (incloent l’autocura, per descomptat) i paciència, he vist com aquests mateixos infants esdevenien promotors de bons tractes en el seu centre escolar. Si només els hagués castigat per la seva conducta, no haurien arribat mai a voler transformar el seu entorn en un lloc una mica més amable. D’això es tracta: de transformar el que jo sento, o el que jo penso sobre la conducta que tinc al davant, per poder acompanyar-la des d’un lloc més amorós, i així permetre que aflori també un impuls amorós dels infants, que repercuteixi en l’entorn. No es tracta de no posar límits, en absolut. Es tracta de posar límits mirant i comprenent compassivament (que no vol dir de manera condescendent) alguna cosa més enllà de la conducta disruptiva.

 

  • Confiança: Sense ella, és molt difícil treballar en educació, ja que no trobaríem les possibilitats d’alguns infants que necessiten com l’aire que respiren que algú els miri i confiï en ells. També ens cal confiar en nosaltres mateixos, en què sabrem trobar la millor manera d’abordar algunes situacions de forma edificant, si estem connectats amb el que sentim i el que volem, si estem compromesos amb la nostra tasca, i si respectem també els nostres límits. Sortir-nos-en no voldrà dir sempre aconseguir allò que volem, hi ha coses que no estan a les nostres mans, ni ens pertoca fer-les. El que sí que podem fer és intentar que el temps compartit amb els infants sigui un temps de qualitat, d’humanitzar-nos junts i de compartir moments d’aprenentatge d’aquells que queden gravats a l’ànima durant anys. I cal confiar també en què en algun tram del camí d’aquell infant, potser farà servir alguna de les estratègies que va veure o aprendre en els moments que vam compartir, encara que no ens recordi conscientment. Per això, ens cal també una bona dosi de confiança en la vida mateixa, que serà la que finalment posarà a prova els aprenentatges que ha anat incorporant aquell infant, de part nostra, i de moltes altres parts.

 

Els professionals de l’educació tenim la gran responsabilitat i el gran repte de transformar les vivències escolars en aprenentatges per a la vida. I això, a més de ser part de la nostra feina, és una gran sort; desenvolupar el nostre potencial amorós ens farà sentir més satisfets amb la nostra tasca, i també amb la nostra vida. És un regal per a nosaltres mateixos disposar d’oportunitats que poden transformar la vida d’un infant. Qui treballa en educació ho sap bé; qui sent la vocació i posa en marxa una bona versió de qui és, es converteix  -sense cap mena de dubte- en allò que tots els infants necessiten en algun tram del camí i que dona un sentit extraordinari a la nostra tasca: ser durant un temps la millor companyia possible.

 

Eva Martínez Pardo

Mestra, formadora, terapeuta.

eva@araebcn.com

0 responses on "Ser la millor companyia"

Deixa un missatge

Qui Som

Som una Associació sense ànim de lucre, que treballa en el camp de l’educació, i en els àmbits de la formació permanent i suport a professionals, així com a mares i pares, l’atesa i acompanyament a persones i famílies (tant en el camp de l’ orientació i la teràpia com en el camp de l’aprenentatge escolar) i els projectes a mida per a centres i institucions. Més informació

A Facebook

cercador