Menús de configuración en el Panel de Administración

AraeBCN

Què és la Pedagogia de l’Acompanyament?

Per Miquel Àngel Alabart

 

Hem anat dient i escrivint moltes vegades que l’educació emocional comença per un mateix i explicant la importància de sanar allò que és propi. Fruit de l’experiència amb el treball personal, l’acompanyament a persones i famílies i les formacions i projectes amb centres educatius, hem anat perfilant un model que porta aquest treball personal a la pràctica educativa. És el que anomenem Pedagogia de l’Acompanyament. En aquest article mirem d’esbossar-ne algunes idees clau.

En primer lloc la Pedagogia de l’Acompanyament es basa en un vincle entre persones. Explorar la forma en què cada persona educadora es vincula a l’altre és la primera tasca d’aquesta formació. Aquesta forma té a veure amb el propi vincle, amb les nostres primeres figures de referència i també amb la història posterior. Amb aquest aprenentatge inicial, ens vinculem a d’altres persones i també amb d’altres aspectes del món (a l’aprenentatge, a la feina…). Ens cal aprendre totes les potencialitats d’aquesta capacitat relacional.

L’acompanyament parteix sempre d’un respecte i acceptació profund cap a l’altre, sigui quina sigui la seva conducta, els seus valors, les seves emocions, els seus impulsos… Us convidarem a explorar, comprendre i acceptar com a vàlides les llums i les ombres, els desitjos constructius i els destructius, en definitiva les polaritats internes de cada persona. I per descomptat, començarem pels adults educadors, identificant els elements reprimits o bloquejats, explorant la forma com es va construir la pròpia personalitat i fent-se’n responsables com a adults de forma lliure i per tant, alliberadora. L’entrenament com a acompanyants, a més d’aquest treball personal, inclou també conèixer eines que, a partir de l’expressió verbal, artística, el joc, el conte, etc. permetin fer aflorar les emocions i les creences subjacents a les diverses situacions, elaborar-les i construir una personalitat més lliure.

Això implica també reconèixer i confiar en l’altre com una persona competent, amb els  recursos per orientar-se al benestar. En definitiva, l’acompanyament té una base de confiança radical en la persona acompanyada.Tota persona viva aprèn i creix. Aquesta idea i la necessitat d’aquesta confiança, que pot ser molt evident a nivell conceptual, no sempre és fàcil de dur a la pràctica. Cal ser conscients dels elements personals que com a acompanyants ens poden limitar en aquest sentit, i entrenar-se a desenvolupar un tipus de relació educativa basada en la confiança, molt centrada sobre tot en els elements comunicatius que poden ajudar a enfortir aquestes capacitats. La comunicació és un dels elements clau de la Pedagogia de l’Acompanyament, i per això és objecte de treball teòric i pràctic al llarg de tota la formació.

L’acompanyament, d’altra banda, no pot ser imposat. Cal, doncs, que hi hagi un acostament a l’altre, un oferiment, que l’altre pot acceptar o no. En la mesura en que la persona que acompanya té els seus propis assumptes treballats, l’oferiment tindrà més pes i donarà més confiança a l’altra persona, que acceptarà millor l’acompanyament. Ningú pot donar allò que no té, i això es fa evident en la relació d’acompanyament. En la Pedagogia de l’Acompanyament es fa necessari prendre consciència d’allò que sí que es té, de les pròpies capacitats com a persones educadores, i del creixement d’aquestes, per una banda; i en aprendre a acostar-se a l’altre des d’un lloc de respecte i comprensió, per l’altra.

Això implica també que l’acompanyament té uns límits: per part de la persona acompanyant, la seva capacitat i les seves possibilitats en un moment donat. Però també per part de la persona acompanyada, que si és ajudada més enllà de la seva necessitat o la seva demanda (implícita o explícita), pot rebre l’intent d’acompanyament com un abús o una intromissió. Donar i rebre més del compte genera deutes que de vegades són impossibles de compensar, i això seria contraproduent en la relació d’acompanyament emocional. Explorar aquests ordres  i aprendre a respectar-los en la pràctica és un element clau de la Pedagogia de l’Acompanyament.

La Pedagogia de l’Acompanyament veu la persona com un tot: les dimensions mental, emocional, corporal, sexual, espiritual, social es dilueixen per acostar-nos a la persona de forma holística. L’acompanyament es fa des de totes les dimensions de forma integrada, de forma que les escoltem totes, en nosaltres com a persones acompanyants i en els nostres educands, cosa que d’alguna forma implica un alliberament i una plenitud de vida. Confiem en el poder de donar espai a l’expressió i elaboració de les emocions o partir d’un desbloqueig corporal com a canals d’autoconeixement i creixement. La formació en aquest sentit explora com vivim aquesta integració en nosaltres mateixos com a persones i professionals, quines creences, limitacions i potencialitats tenim en aquest sentit; i d’altra banda proporciona eines potents per al treball integrat de totes aquestes dimensions en l’àmbit educatiu.

El respecte que implica l’acompanyament ha de ser-ho també del sistema familiar i cultural de la persona a la que s’acompanya. Per tant, es fa necessari un assentiment profund a la història de la persona, sigui quina sigui, ja que forma part intrínseca del seu ésser. Sentir rebuig cap a determinades històries i situacions pot ser comprensible, però cal evitar el judici, implícit o explícit cap a aquesta història i cap al sistema d’origen. Això passa per una presa de consciència i si cal, un canvi en les pròpies actituds, que permetin acostar-se de forma humil i horitzontal als sistemes familiars, reconeixent també en ells unes capacitats i competències més enllà de les dificultats i limitacions. Per això, juntament amb la mirada comprensiva cap al propi sistema familiar i el coneixement teòric de diversos aspectes que configuren les dinàmiques familiars, la formació en Pedagogia de l’Acompanyament proposa l’entrenament en formes de comunicació cap a les famílies centrades en les capacitats i en la mirada col·laborativa.

El sistema que formen els contextos educatius també són objecte de treball de la Pedagogia de l’Acompanyament. La comprensió dels grups en què acostuma a tenir lloc l’acció educativa és clau per acompanyar les persones com a part dels mateixos. Per això la formació té present els coneixements sobre la vida dels grups, els rols i les dinàmiques que es donen en ells, i ofereix eines per acompanyar-los des del principi amb propostes molt concretes. Sempre escoltant la pròpia vivència emocional de la persona acompanyant. D’aquesta manera, el grup pot arribar a fer una tasca d’acompanyament enorme.

La Pedagogia de l’Acompanyament es posa en joc en tot el seu potencial en els casos més complexos. En concret, per exemple, en l’acompanyament a infants amb històries de dolor – que sovint no són evidents fins que ells mateixos no ho expressen d’una manera o una altra. En aquestes ocasions, el que els cal és algú que els ajudi a drenar el dolor i a dignificar la seva història, sense jutjar-los ni tampoc jutjar el lloc d’on vénen. Posar l’atenció en les pròpies ferides és una manera en què l’educador pot adquirir una més gran disposició per acompanyar aquests infants. En la formació, a més, s’ofereixen eines individuals i grupals per facilitar-ho.

La Pedagogia de l’Acompanyament, des d’una òptica profundament respectuosa i confiada, mira el conflicte en els contextos educatius o en les famílies, i les conductes disruptives, com a formes d’aflorar necessitats i com part intrínseca de les dinàmiques vitals de les persones i els sistemes. D’entrada, doncs, proposem un acompanyament d’ aquestes situacions amb respecte i sense por, tot posant en joc les actituds i coneixements esmentats: confiança en les capacitats de les persones i els sistemes, eines d’acompanyament emocional, etc. així com d’altres més específiques sobre l’atesa de diverses tipologies de situacions conflictives. En aquests casos és també quan un coneixement i posada en pràctica dels elements comunicatius clau es fa més necessari que mai.

En definitiva, doncs, la Pedagogia de l’Acompanyament és un model teòrico-pràctic que proposa des d’un treball profund sobre la persona educadora fins un treball profund sobre els contextos on s’educa. Posa atenció en la consciència i l’obertura d’aspectes bloquejats en totes les dimensions de la persona, tant l’educadora com l’educand; desenvolupa actituds de confiança i acceptació que es manifesten en noves formes de relació; se centra en aspectes clau de la comunicació i la dinàmica dels sistemes humans; i dona eines pedagògiques específiques per posar en pràctica l’Acompanyament per a la prevenció i el creixement personal de totes les persones implicades en el procés educatiu.

La formació en Pedagogia de l’Acompanyament és un complet programa vivencial, teòric i aplicat que treballa a partir d’un context amorós, respectuós i alegre on s’acompanya les persones participants en el seu creixement personal i professional. Des de l’Associació Arae estem molt contents d’oferir al món educatiu aquesta proposta.

Més informació sobre el curs i inscripcions aquí.

0 responses on "Què és la Pedagogia de l'Acompanyament?"

Deixa un missatge

Qui Som

Som una Associació sense ànim de lucre, que treballa en el camp de l’educació, i en els àmbits de la formació permanent i suport a professionals, així com a mares i pares, l’atesa i acompanyament a persones i famílies (tant en el camp de l’ orientació i la teràpia com en el camp de l’aprenentatge escolar) i els projectes a mida per a centres i institucions. Més informació

A Facebook

cercador