Menús de configuración en el Panel de Administración

AraeBCN

Famílies i educadors, també a la capçalera?

“Segur que l’educació per si sola no resoldrà el problema del terrorisme, però sense ella, probablement aquest seria més gran”.

Com és normal, els primers objectes d’homenatge i agraïment després dels desgraciats atemptats de Barcelona i Cambrils han estat, en el pensament de tothom (a més de les víctimes i les seves famílies), els membres dels cossos de seguretat, d’emergències mèdiques, etc., que són els que actuen en casos que són -i esperem que segueixin essent- excepcionals. Per això, ningú posa en dubte que ells han de ser a la capçalera de la manifestació que es prepara per al dissabte 26 d’agost a Barcelona.

També és normal que, davant l’evidència que alguns dels integrants de la cèl·lula terrorista eren molt joves, crescuts i educats a casa nostra, alguns dels seus educadors hagin manifestat el seu estupor i la seva desesperació en veure que la seva feina sembla haver estat en va… I aquí és on vull incidir. Perquè la feina de la policia és molt important en el moment excepcional de l’atemptat, però cal dimensionar-la i col·locar-la en el seu lloc: la feina de les persones que eduquem és d’un abast molt més gran, molt més continuada…i té un efecte, tot i que a llarg termini, immensament més important.

Segons diversos càlculs, a Catalunya hi viuen uns 500.000 musulmans. Posem per cas que la meitat d’ells son menors de 25 anys. En canvi, el cas malaurat dels joves implicats en l’atemptat, és absolutament excepcional. Encara que s’han desarticulat altres grups a Catalunya, el nombre dels implicats, i més de joves, en aquest tipus d’accions segueix essent simbòlic. És clar que la feina dels cossos de seguretat (malgrat les seves dificultats, que ja coneixem) ha estat clau per a limitar-la. Però cal tenir en compte que a la contra actuen captadors, mitjans socials molt potents, alguns imams i altres adults realment perversos, etc. A més, no podem amagar que les condicions socials i econòmiques de moltes de les famílies immigrades constitueixen factors de risc molt importants. I després, lògicament, actuen factors individuals en què es combinen mancances personals, vulnerabilitat emocional, problemes d’identitat generals entre molts adolescents i joves, però que es poden incrementar en alguns casos de joves fills de la immigració. I malgrat tots aquests factors a favor, crec que podem dir que la ideologia sectària no està quallant entre els adolescents musulmans de Catalunya, i que la majoria d’ells són capaços de comprendre el caràcter fins i tot malaltís d’aquest corrent. De fet, el nombre dels que viatgen i s’afegeixen a les files del grup terrorista, malgrat el que esbomben els mitjans més sensacionalistes, és també molt baix.

Com és doncs que, malgrat els molts factors que podrien afavorir un nombre més gran de joves que podrien cedir a la temptació de “solució final” terrorista, el fenomen és en realitat el mínim possible? Més enllà de la feina dels cossos de seguretat, qui està fent diàriament una tasca d’atenció individual, d’acolliment i acompanyament personal, de contenció…? Jo vull creure (i ho dic perquè n’he conegut) que la feina que fan la majoria de les famílies àrabs, en primer lloc és clau per a la prevenció: ofereixen, com les altres, un espai de calidesa, amor i vincle, trameten un esperit d’autosuperació i un projecte vital i, molt més del que alguns pensen, eduquen en valors de pau, respecte i convivència. Però a més, la feina dels mestres, educadors/s socials, caps i monitors/es de lleure i altres professionals de l’educació, mereix una menció especial. Tot sovint amb moltes condicions en contra (no només la manca de formació i recursos, també les dificultats de caire cultural, la incomprensió de part de la població i fins i tot de companys i companyes…), milers de professionals i nois i noies voluntaris/es s’enfronten cada dia a la tasca d’educar en la diversitat, de donar oportunitats, compensar desigualtats i educar en valors, cosa que a més de ser drets de tots els nois i noies, pot resultar ser un dels millors factors de prevenció i de protecció de la convivència. És clar que sempre se’ns escaparà algun; volem joves lliures que puguin triar i això implica que sovint triaran opcions que no ens agraden, i fins i tot el risc que triïn el terror. Però això, com hem dit, passa en els casos més excepcionals. I en canvi, per exemple, cada cop tenim més nous mestres i educadors d’origen àrab que el que trien és afegir-se a la tasca de construir una societat per a tothom.

Amb això no estem dient que siguem els educadors i educadores, ni tan sols les famílies, les úniques persones responsables d’educar aquests nois i noies i afavorir la seva plena inclusió en la nostra societat, però és obvi que en la pràctica són ells i elles que més fan aquesta feina, molt més enllà de les seves possibilitats. I és clar que encara està tot per fer, i és responsabilitat de tota la societat. Encara és entre els nois i noies immigrants o fills d’immigrants que el fracàs escolar és més gran. Encara hi ha moltes dificultats per trobar la manera de treballar més de bracet amb les famílies. Encara són molts pocs nois i menys noies àrabs que arriben a la universitat. Calen més recursos per afavorir la inclusió. I cal també educar millor per a la pau i la convivència, parlant de la violència i la guerra i de les seves causes, afrontar-les a l’escola; i encara més difícil, cal comprendre, acceptar i canalitzar l’agressivitat, aquesta força instintiva necessària si actua en la direcció adequada: anar cap al món, conquerir-lo… Però la tasca afectuosa de cadascun dels professionals i voluntaris de l’educació, el vincle que estableixen amb aquests nois i noies i sovint amb les seves famílies, i els vincles que afavoreixen entre els autòctons i els d’origen estranger, són la clau d’una millor convivència i d’un risc mínim de violència.

Famílies, educadors i educadores són a la primera línia de l’educació dels nois i noies musulmans, amb una entrega més gran fins i tot de la que se’ls pot exigir. Segur que l’educació per si sola no resoldrà el problema del terrorisme, però sense ella, probablement aquest seria més gran. Famílies musulmanes, voluntaris i professionals de l’educació fan cada dia, sense gaire soroll però de forma encomiable, una feina clau que, de retruc, ajuda a protegir-nos a tots i totes de tota mena de violències. Per això, perquè les famílies i les persones educadores són clau en la lluita per la pau i la convivència, creiem que haurien de ser a la capçalera de la manifestació. I per tant proposem que hi siguin.

Miquel Àngel Alabart

Associació Arae

araebcn.com

Revista Viure en família

viureenfamilia.wordpress.com

Foto:

Resultat d'imatges de creative commons

CA2M – Flickr

0 responses on "Famílies i educadors, també a la capçalera?"

Deixa un missatge

Qui Som

Som una Associació sense ànim de lucre, que treballa en el camp de l’educació, i en els àmbits de la formació permanent i suport a professionals, així com a mares i pares, l’atesa i acompanyament a persones i famílies (tant en el camp de l’ orientació i la teràpia com en el camp de l’aprenentatge escolar) i els projectes a mida per a centres i institucions. Més informació

Cursos actius

A Facebook