El plaer en l’educació, un testimoni

Per Marissi Valverde

-Vols apuntar-te a una Jornada sobre el plaer?

-Sí!

Un company de l’escola em feia aquesta proposta i, per pur astorament, vaig dir immediatament que sí sense necessitat de demanar més informació. Que vingués d’ell ja era garantia que la proposta seria interessant, però el que també va activar positivament el meu entusiasme va ser la paraula plaer i, a més a més, a l’entorn de l’educació. Algú començava a pensar-hi i feia una proposta pública i col·lectiva. Visca!

Quan va ser el moment d’inscriure’m ja vaig tenir més informació. Era l’Associació ARAE, viure és aprendre qui havia tingut la idea, havia buscat complicitats i havia aconseguit posar en marxa les Jornades sobre El Plaer en l’educació. L’alegria de viure, l’alegria d’aprendre. I va passar el dissabte 2 de febrer d’aquest any, al Centre Cívic La Barceloneta.

A mesura que s’anava desenvolupant la Jornada una idea s’obria pas entre tot el que estava vivint: “Això ho ha de saber més gent o pagarem molt car el preu de la nostra ignorància”.  En conseqüència aquí us faig una petita crònica amb l’ànim de sacsejar l’aigua estancada del llac de l’educació, escampar l’onada de propostes precioses que ja existeixen i fer emergir una nova mirada que trenqui definitivament amb la maledicció escolar que encara cueja: la letra con sangre entra. Us imagineu el tomb social que és promulgar que aprendre comporta alegria, que l’activitat escolar pot despertar plaer? Ai, a mi, que soc de mitjans del segle passat, em fa rodar el cap, quin vertigen!

Vam començar amb un monòleg d’en Godai Garcia, qui, de broma en broma, va deixar-nos tres imatges potents : la tortuga per acolorir “de color verd i sense sortir de la ratlla” que li va oferir la monitora de menjador quan ell desbordava de colors i guixades immediatament desqualificades. Sort que al costat feien l’extraescolar de teatre i va poder encarrilar la seva creativitat amb una monitora més comprensiva. La segona imatge resultava tan colpidora com la situació que mostrava: un cadàver calcinat, trobat a les excavacions de les runes de la ciutat de Pompeia, que s’estava… masturbant. D’altres restes han quedat exposades al públic, aquesta que mostra un moment i una actitud impensable pel que s’estava vivint resta amagada. La tercera va consistir en la imatge mental que ens podem formar quan pensem en l’Arquímedes, un savi pensador de l’antiga Grècia, a la seva banyera, sentint el plaer de l’aigua tebiona i la sensació de surar suaument suportat per la mateixa aigua. Un altre, s’hauria quedat endormiscat de tant relax, però ell no, la seva ment prodigiosa s’activa, es pregunta, investiga, relaciona, dedueix i…, diuen, que tal i com estava despullat al bany va sortir al carrer corrents, exultant d’alegria per proclamar al món la seva descoberta: el principi d’Arquímedes.

A continuació d’aquest doll de paraules va venir una proposta de SILENCI.

A l’escola La Llacuna de Poblenou es van plantejar la pregunta: Què pot oferir l’escola a tots el seus habitants que no trobin en un altre lloc? Experiències transformadores que fan que ja no tornis a ser com abans, coses que no son útils  que les podem fer perquè sí, suspendre el temps, que passi d’una forma diferent de com passa a casa, al carrer o al mercat, sortir de la lògica “shopping”: faig perquè em facis, possibilitat de contactar amb la bellesa i, entre moltes altres respostes, descobrir el silenci. Aquelles persones valentes (perquè es dediquen en cos i ànima a l’educació, perquè es fan preguntes i paren atenció en les respostes) no es van aturar en el debat ni es van deixar arronsar  per les dimensions de les respostes i van dissenyar una activitat que en contemplés moltes d’elles. Així, amb la complicitat de tota una xarxa de professionals tan entusiastes i creatius com elles, van dissenyar La Setmana del Silenci. Durant cinc dies lectius l’espai de l’escola es va veure transformat des de la porta d’entrada que havia desaparegut,  fins a cada una de les aules en les que la il·luminació, la desaparició del mobiliari habitual i l’aparició d’objectes insòlits convidaven a l’exploració després de la sorpresa inicial. Es menjava en llocs insòlits i el menjar també era ben inesperat, sortides a un monestir, a un bosc, al mar, … dansa, ioga, circ, … una cadena humana en silenci per la Rambla del Poblenou, … tota la comunitat educativa implicada i moltes persones externes que hi entraven a formar-ne part per bastir aquesta experiència descomunal.  Viure el silenci de la sorpresa, de la música, del moviment, dels espais, de la calma… va propiciar la descoberta i el plaer de degustar aquest estat tan poc freqüent a l’escola.

Des de l’escola El Roure Gros de Santa Eulàlia de Riuprimer van fer una aportació també contrastada amb l’anterior: el plaer de la quotidianitat. Sentir a través de les portes obertes dels espais, dels lliures desplaçaments, que estàs “a la millor escola del món”  on es cultiva la forma d’aprendre diferent de cada infant, sense horaris tancats, sense assignatures dissociadores (“Ara atura’t perquè toca llengua”), confirmant cada vegada que són les criatures les que generen el seu aprenentatge i això els proporciona plaer. Que hi ha moments que pateixen, que s’ho passen malament, que no tenen més remei que entomar la frustració, però també que forma part del seu aprenentatge l’adaptació i la resiliència, recuperant el benestar. Com que a cada grup hi ha infants de dues edats diferents, tenen temps a la seva disposició perquè la seva estada dura dos cursos. A partir de la conversa van sorgint propostes de treball que recullen els interessos de les criatures, s’aporten lectures, objectes relacionats amb el què els inquieta, es qüestionen, deixant que facin, no hi ha pressa per fer una altra cosa, ningú s’angoixa. I la investigació relacionada amb la ciència, aprenent a fer-se preguntes, la meticulositat imprescindible per obtenir resultats fiables, el compromís de mantenir-se en la investigació que han triat, el plaer de presentar els resultats.

I els contes? Per si algú en tenia cap dubte, el Jaume Centelles ens va inundar de contes, explicats o llegits, amb materials o sense, gaudint de les meravelloses composicions dels àlbums il·lustrats, descobrint una àmplia bibliografia de gran  qualitat  i, per acabar, decorant un tub preciós amb el que xiuxiuejar històries fantàstiques a cau d’orella i comprovar morts de riure el que havia arribat a la persona propietària de l’orella.

Més tard arriba el moment “d’integrar l’educació amb l’Eros, Com visc jo el meu plaer?” amb una experiència guiada amb coneixement i delicadesa per l’Andrés Waksman, que no us explicaré perquè no existeixen les paraules. Només sé que al final has fet vibrar cada una de les cèl·lules del teu cos i has pogut trencar la barrera que et separa de l’altre, ampliant fins a l’infinit el teu plaer.

I no us ho puc explicar tot perquè hi havia tallers simultanis pel desenvolupament professional, i de retruc personal, cercles de converses paral·lels, cada qual més evocador i interessant: Acompanyar i acompanyar-me en el plaer primari (dinamitzat per Manuel Cuesta), Jugo per tant existeixo (amb la Verònica Anton), El nen interior: més enllà de l’obtenció neuròtica del plaer (Fundació Claudio Naranjo), Els nens i les nenes juguen a tocar-se? La sexualitat infantil a debat ( amb la Imma Serrano)… quin triar?

I per acabar-ho d’adobar una conversa amb l’Evânia Reichert sobre El plaer i l’afecte, els alliberadors del desig de saber i conèixer. Ja només per escoltar aquesta dona i permetre que les seves paraules desmuntin alguns dels murs que ens amarguen l’existència valia la pena baixar a la Barceloneta.

A l’hora de fer el tancament vam poder comprovar que ja no érem les mateixes persones que ens havíem trobat a l’inici del matí, en un sentit o en un altre aquesta seguit d’experiències ens havien transformat. A més de fer brollar l’agraïment cap a l’equip que  havia tingut la lucidesa de concebre un menú tan exquisit i fet l’esforç per fer-ho realitat.

Us imagineu el terratrèmol que es produiria en tot el sistema educatiu si totes les persones que inicien la seva formació com a mestres/acompanyants de criatures es trobessin un crèdit anomenat: El plaer en l’educació. L’alegria de viure, l’alegria d’aprendre, amb aquests continguts? I que fos imprescindible aprovar-lo encara que es trigués uns quants anys.