Com acompanyar-nos i acompanyar els infants davant la violència

Per Pere Juan

Els éssers humans tenim violència dins nostre. Si som capaços de sentir-la, expressar-la i transcendir-la sense fer mal als altres, haurem fet un gran pas.
Vivim una situació molt difícil i no vull entrar en un anàlisi dels elements que l’han produïda. No vull entrar en un discurs polític.
Vull reflexionar sobre què podem fer amb la violència que ens està afectant a tots i totes i com podem acompanyar-nos a nosaltres mateixos, als altres i, especialment als infants.
L’actitud política, en moltes ocasions, el que fa és utilitzar, sovint de forma inconscient, la violència per atacar a l’altre, verbalment o amb accions.
Si som capaços de mirar el nostre interior, acceptar aquesta violència i sentir-la plenament, segurament ens portarà a ferides antigues, al dolor. Des d’aquí pot sorgir una comprensió i una possibilitat de transformació.
Si volem acompanyar als altres en aquest procés, abans hem de poder desenvolupar aquesta mirada interior.
Els nens tenen una agressivitat innata que, ben acompanyada, es converteix en empoderament i assertivitat.
Acompanyar aquest procés passa per què es pugui expressar en contextos de seguretat física i emocional i que de forma natural pugui evolucionar cap a una expressió més simbòlica i, posteriorment canalitzada a través de diferents jocs i activitats, amb la regla d’or que les teves accions no facin mal als altres.
L’empatia és un factor clau. És a dir, ser conscient del mal que fa la teva agressivitat quan no tens en compte a l’altre.
L’adult que acompanya l’ infant en aquest procés, també fa el seu procés de sanació, si és capaç de desenvolupar aquesta mirada interior.
Però també i ha circumstàncies en les que la violència ve de fora. Amb els atemptats del 17 d’agost i els esdeveniments de l’1 d’octubre, els infants s’han vist immersos en un ambient molt angoixant per a ells.
Tot i que no hagin vist directament els successos, estan respirant el dolor, la ràbia i la por que sentim els adults.
En aquest punt sóc partidari de ser autèntics amb el que sentim però ocultar al màxim les imatges, les raons i els arguments. També en funció de la seva capacitat de comprensió. Els adults generem un munt d’arguments i raonaments que sostenen aquestes emocions i és aquesta part racional la que penso que els hem d’estalviar.
Deixar clar que són les nostres emocions, sense entrar en els judicis sobre els altres.
Ells i elles pregunten pels fets i és un tema realment complex perquè estan creant la seva representació del món. Llavors ens preguntem què fer per no crear-los por i odi cap a altres persones. Dir mentides tampoc és una bona opció.
I, és clar, que ells també puguin expressar el que senten i acompanyar-los des d’aquest silenci que conté sense judici. Parlo més d’un silenci interior, no que no hi hagin paraules.
Crec que s’ha de ser el més neutre possible i renunciar a la nostre necessitat d’adults d’explicar, justificar i sentenciar. Donar la mínima informació per evitar l’adoctrinament. No hi ha receptes, cada persona haurà de construir un diàleg viu amb els seus fills i filles, i alumnes.
Òbviament, els infants creixen en un entorn ideològic, el dels adults que els crien. I això no és per sentir-se’n culpable.
Si ells se senten respectats en el que són i no els intentem transmetre cap ideologia, quan tinguin capacitat de pensar, podran tenir la seva pròpia. No és un problema créixer en una ideologia, el problema és que sigui imposada.
Tenim un gran repte: transcendir la violència. No reaccionar des de la ràbia, el dolor i la por. Poder mirar dins nostre i acompanyar els nostres fills, filles i alumnes en aquest mateix camí.
Pere Juan és psicòleg i psicomotricista

Foto: Christos Tsoumplekas – CC Flickr