Camí escolar: que ser infant valgui la pena

Per Miquel Àngel Alabart

Quan jo tenia 3 o 4 anys, anava a una escoleta al barri del Fort Pius, al districte de l’Eixample, de Barcelona. M’hi portava el meu germà, que tenia 4 anys més que jo, fent un recorregut de vora un quilòmetre, i travessant entre uns altres dos carrers tan grans i plens de trànsit com són Marina i la Gran Via. Després ell se n’anava tot sol a l’escola “de grans”. Quan jo vaig ser més gran vaig fer el mateix amb la meva germana petita. Un nen de 8 anys portant la seva germana de 4 pels carrers de la gran ciutat, i després anant tot sol a la seva escola. Sense que existissin els mòbils! Us ho imagineu avui en dia?

Per poder fer això, el meu pare, que era mestre, ens havia alliçonat de forma adequada. Ens havia acompanyat ell, fent-nos parar atenció a cadascun dels detalls i dels possibles perills del recorregut. Però més enllà de l’alliçonament pràctic, crec que tot plegat ocultava un missatge molt més poderós: “Confio en què tens els recursos per moure’t sol pel barri. I hi confio tant, que et confio la teva germana”.

Vull pensar que tot allò va tenir una influència en la nostra capacitat posterior per moure’ns per la ciutat i en general, per moure’ns per la vida. De molt petit jo anava sol a parcs que no estaven ben bé al costat de casa, i a partir dels 10 o 11 anys ja agafava habitualment metros i autobusos per moure’m per la ciutat. Però moure’s sols per les ciutats o pels pobles ens va donar, als que vam tenir l’oportunitat de fer-ho des de petits, molt més que el coneixement pràctic per a la mobilitat. Ens va donar un món d’experiències complexes, de relacions, de descobertes. Anar sols per les ciutats i els pobles obre els ulls dels infants a la descoberta, a la gestió de l’imprevist, a la presa autònoma de decisions, a la confiança i seguretat en ells i elles mateixos.

Hi ha un aprenentatge que es dona a l’escola. Té l’avantatge que és un aprenentatge intencional i endreçat: les persones responsables de l’educació trien i seqüencien continguts que creuen necessaris per al desenvolupament en societat. Però com diu Tonucci (1997) aquest és un aprenentatge simplificat, controlat. El món és molt més gran, i la seva complexitat, difícilment abastable des de la programació curricular i l’horari regulat. Cal temps lliure en espais lliures. Cal anar i venir sols d’escola perquè passin coses – no sempre agradables, però sempre útils. Cal anar a comprar i tornar parlant d’una cosa que hem vist o un carrer que caldria arreglar. Cal jugar al carrer per viure el món de colles, lluites i troballes que s’hi donen.

És cert que la percepció del perill avui en dia s’ha accentuat. La multiplicació de mitjans d’informació també multiplica les pors, en aquest com en altres temes. Però quina probabilitat real hi ha que un infant pateixi una de les nostres pitjors fantasies? Les estadístiques diuen que molt poques, i menys si convertim els nostres veïnats en entorns segurs i se’ls expliquen bé algunes normes bàsiques. Perquè a més, al carrer també hi ha altres adults i cal recuperar la idea que és entre tots i totes que tenim cura dels nostres infants. Els perills de debò estan dins a casa i en l’excés d’extraescolars. Tanta estona regulada o tancats davant d’una pantalla, impliquen manca de moviment, de lloc lliure, d’aire lliure, d’oportunitats d’aprenentatge, incitació al consum, sedentarisme, hiperestimulació i possible excés de continguts nocius a les pantalles… Però per sobre tot, manca de socialització i d’autogestió del temps i de les decisions, és a dir, d’autonomia. En efecte, els nens i nenes que passen més temps sols a casa tendeixen a tenir menys habilitats socials i són menys capaços d’espavilar-se sols en multitud de situacions que exigeixen seguretat i decisió. En aquest sentit, és evident que l’experiència del camí escolar és un gran preventiu. Alguns estudis suggereixen que el fet d’anar caminant a escola afavoreix la percepció de millor salut, estat d’ànim, calma i fins i tot atenció als aprenentatges (Hunter i al., 2015), mentre que altres sostenen que qualsevol manera activa i independent que facin servir els infants per anar a l’escola té beneficis en les àrees física, psicològica, cognitiva, social i fins i tot econòmica (Waygood i al., 2017).

El camí a l’escola no és res més que la conseqüència d’una visió dels pobles i els barris a l’abast dels infants, de les persones grans, de les persones amb discapacitat i en definitiva de tota aquella persona que vol viure de forma més profunda les relacions que poden tenir lloc en l’espai públic.

Per això, quan es parla del camí escolar com si fos una petita estructura rígida, un espai hipercontrolat i limitat en l’espai i el temps a unes estones i uns recorreguts, tinc la sensació que no s’ha acabat d’entendre el missatge dels seus creadors inicials, els infants de la ciutat de Fano (Itàlia), acompanyats del pedagog Francesco Tonucci. El camí a l’escola no és res més que la conseqüència d’una visió dels pobles i els barris a l’abast dels infants, de les persones grans, de les persones amb discapacitat i en definitiva de tota aquella persona que vol viure de forma més profunda les relacions que poden tenir lloc en l’espai públic. Per a què sigui així, cal escoltar aquestes persones, fer aquesta mirada al costat de les persones. Treure els infants de l’escola i els consells d’infants de la sala de plens  i descobrir amb ells la realitat dels espais públics, dels carrers, dels parcs. També els perills, és clar. Donar-los veu (hi ha diverses eines per escoltar de debò els infants) i ajudar-los a posar consciència en allò que es podria canviar per fer els espais (i sí, també el camí escolar) més segurs i més agradables. Què dirien, per exemple, dels parcs infantils, llisos i pavimentats amb quatre jocs estàndard? Segurament ells i elles preferirien petits turonets, arbustos i rierols on buscar capgrossos. Però els canvis no els poden fer els infants tot sols. Segons un estudi recent, els principals obstacles per al camí escolar no són físics sinó socials (Marzi, Demetriou i Reimers, 2018). Per això cal que infants i mestres es posin a treballar conjuntament amb mestres, famílies (incloent els avis i àvies), policies locals, botigueres… en  propostes per fer-ho possible. És el que s’anomena planificació participativa (Hart, 2001). En algunes escoles on s’ha fet aquest treball respecte el camí escolar, un treball molt més educatiu i de participació i no només urbanístic, el nombre d’infants que anaven sols a escola ha passat de l’11% al 50%.

Diu Tonucci (2004), arran de l’avaluació de certes experiències de camí escolar: “els infants estan al cas i es fan responsables cada vegada que se’ls reconeix com a capaços i competents”. Potser per això, de mitjana arriben més puntuals que quan se’ls acompanya! El camí escolar no és més que una part d’una mirada a la ciutat “amb ulls d’infant”. Perquè a l’abast dels infants vol dir a l’abast de totes les persones.

Ara que venen eleccions municipals, potser cal recordar amb Tonucci que les persones responsables municipals “hauran de saber somiar i creure que el dia de demà la seva ciutat tornarà a ser bonica, neta i segura; que hi tornarà a haver nens i nenes jugant al carrer (…). Que aviat ser infant torni a valer la pena”.

Referències

Hart, R. (2001): La participación de los niños en el desarrollo sostenible. Barcelona: PAU Education.

Hunter, R. F. i al. (2015): “International inter-school competition to encourage children to walk to school: a mixed methods feasibility study”. Dins BMC Research Notes 2015 8:19. https://doi.org/10.1186/s13104-014-0959-x

Marzi, I., Demetriou, Y. i Reimers, A. K. (2018): “Social and physical environmental correlates of independent mobility in children: a systematic review taking sex/gender differences into account”. Dins International Journal of Health Geographics 201817:24. https://doi.org/10.1186/s12942-018-0145-9

Tonucci, F. (1997): La ciutat dels infants. Barcelona: Barcanova.

Tonucci, F. (2004): Quan els infants diuen prou. Barcelona: Graó.

Waygood, E.O.D. i al. (2017): “Transport and child well-being: An integrative review”. Dins Travel Behaviour and Society. Vol. 9, October 2017, Pages 32-49. https://doi.org/10.1016/j.tbs.2017.04.005